En l'entrada anterior, vaig parlar del terme "automatisme" com una aproximació a l'error. Aquest concepte apareix en una de les lectures que estem realitzant dins el curs d'Escriptures Hipertextuals de la UOC i he trobat interessant comentar breument alguna de les idees que s'hi desenvolupen per tal d'ampliar la meva humil aportació. La lectura en qüestió de Joan Campàs Montaner porta el títol "Estudis sobre la teoria del caos" i elabora una sèrie de paral·lelismes entre aquesta teoria i la hipertextualitat i la connectivitat.
Campàs ens parla de Václav Havel que, a finals dels anys 70, va introduir el concepte del "poder dels impotents". Havel va adonar-se que el poder del seu país -Txecoslovàquia- no es mantenia segons les formes tradicionals del lideratge jeràrquic. La seva observació el va dur a descobrir que el poder, de fet, es mantenia viu gràcies a que memebres menys poderosos de la societat actuaven seguint una mena d'automatisme, subordinats a unes dinàmiques interiors d'un sistema el qual depenia de l'acatament de tot el món.
En termes de caos, seguim llegint, "els sistemes que operen mitjançant la connivència i l'automatisme no són, òbviament, sistemes creatius oberts" i creen el que científicament s'anomena "cicle límit". Un cicle límit és aquell que s'aïlla del món exterior perquè es resisteix al canvi i perpetua d'una forma quasi mecànica els seus models de conducta. És aquest aspecte el que, per a mi, lliga amb el concepte d'error del qual parlava en l'anterior entrada. Un sistema que no permet o no destina energia a renovar-se o a connectar-se amb el que flueix al seu voltant, és un sistema que no introdueix millores i que, per tant, si està equivocat, perpetua l'error ad infinitum.
